Ens diuen que l’habitatge digne és un dret universal

És mentida que tinguem garantit el dret a l’habitatge

La legislació actual no garanteix el dret a l’habitatge sinó que afavoreix que aquest sigui un bé de consum regit per la llei de l’oferta i la demanda. A l’any 2011 la dació en pagament ha sigut proposada al Congrés espanyol en dues ocasions, al febrer i al juny, i rebutjada en tots dos casos pels partits majoritaris. En canvi, sí van aprovar, al 2009, la Llei de Mesures de Foment i Agilització Processal del Lloguer i Eficiència Energètica dels Edificis, també coneguda com la llei del desnonament exprés, que facilita al propietari fer fora els inquilins.

Per altra banda, des del 2008, l’administració catalana construeix cada vegada menys edificis de protecció oficial. Segons dades de l’Idescat (Anuari Estadístic de Catalunya) dels 10.542 habitatges de protecció oficial que es van construir el 2008 hem passat a tan sols 7.602 al 2010, mentre que les entitats financeres, a través d’execucions immobiliàries, es van apropiant cada vegada d’un percentatge més alt del parc immobiliari. Es calcula que actualment 20.000 habitatges a Catalunya i més de 100.000 a tot l’Estat són propietat de bancs i caixes.

Contrastant dades del mateix Idescat, veiem que el preu mitjà de l’habitatge a la ciutat de Barcelona supera de llarg els 1.000 euros, essent el salari mitjà de Catalunya, segons dades de l’INE (Instituto Nacional de Estadística), de poc més de 1.700. Això suposa que un treballador mitjà ha de destinar més de la meitat del seu sou a pagar el lloguer, però les dades són especialment esfereïdores si tenim en compte que el salari mínim interprofessional és de 641,40 euros, gairebé la meitat del preu del lloguer. Les dades del preu de venda, tot i l’aparent baixada de preus que hauria suposat la crisi del sector del totxo, tampoc són gaire esperançadores. Cenyint-nos a les mateixes fonts abans citades, i tenint en compte que al 2010 el preu de nova construcció al Barcelonès era de 6.056,06 euros per metre quadrat, per adquirir un pis de 80 m2 (480.000 euros), un treballador mitjà hauria de destinar-hi íntegrament el salari de 20 anys de feina. Algú que cobrés el salari mínim hauria d’estar 60 anys de la seva vida treballant només per pagar el pis.

És mentida que l’administració faciliti l’accés a un habitatge

Han sigut moltes les excuses que des del poder s’han donat per no oferir una solució al problema de l’habitatge i totes han estat desmentides pels propis fets. En primer lloc, l’Estat va voler desentendre’s del problema al·legant que els contractes hipotecaris pertanyien a l’esfera privada i no li pertocava intervindre-hi, fins que l’esclat de la bombolla immobiliària va obligar a intervindre-hi de la pitjor manera possible: injectant milions d’euros de les arques públiques per rescatar aquelles entitats que, per la seva cobdícia i irresponsabilitat, havien portat l’economia a una situació insostenible.

Posteriorment es va dir que aprovar una mesura com la dació en pagament amb efectes retroactius era un canvi de les regles del joc que anava en contra de l’Estat de Dret, teoria que va quedar desmuntada quan van canviar unes altres normes del joc amb la reforma laboral, una altra vegada de manera unilateral i en el sentit més favorable al poder econòmic i més perjudicial per les classes populars.

Actualment posen com a excusa les suposades pèrdues econòmiques que suposarien per al sector financer que els deutes hipotecaris se saldessin amb el lliurament de l’habitatge. Una teoria que es desmunta per si sola, ja que les pèrdues venen generades per l’especulació temerària i en cap cas podria considerar-se una pèrdua el quedar-se amb una propietat completa a més de totes les mensualitats de la hipoteca que ja han sigut pagades.

Tot plegat indica que la inacció dels poders públics davant aquesta problemàtica es deu més a una manca de voluntat que a una manca real de possibilitats. I a una voluntat oculta de seguir afavorint els sectors financers que consoliden un estat liberal en què l’administració té via lliure per desentendre’s de la seva responsabilitat amb les ciutadanes, tot deixant que sigui la llei del mercat qui reguli les nostres vides.

• Es vulnera l’article 25 de la declaració universal dels drets humans, que diu: “Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris;…”

• Es vulnera l’article 11 del Pacte Internacional de Drets econòmics, socials i culturals, on diu que l’estat aquesta obligat a fer tot el possible per impedir els desallotjaments forçats per motius econòmics. I que en cas de no evitar-los, ha de vetllar perquè es compleixin totes les garanties processals i un reallotjament digne i adequat per a les famílies. Espanya signo i ratifico aquest pacte, per la qual cosa està obligada a respectar-ho.

• Es vulnera l’article 47 de la Constitució Espanyola, que diu literalment: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequada. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord a l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participés en les plusvàlues que generi l’acció urbanística.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: