L’accent entrevista dues membres de l’ADSE

L’últim número del periòdic L’accent publica en contraportada una entrevista a dues companyes de l’assemblea, realitzada per Francesc Blanco en el context de les mobilitzacions del 12M15M. A continuació us reproduïm tota l’entrevista, que també podreu llegir a la web de L’accent, i podreu trobar la publicació sencera en línia.

Ara fa poc es va complir un any des de les primeres acampades del 15M i per aclarir i analitzar amb perspectiva el fenomen parlem amb Paula Morey i l’Ada Hoste (ambdues de Barcelona , membres de l’Assemblea pels Drets Socials de l’Eixample i militants d’Endavant) les quals es van vincular a l’acampada del 15M des de bon principi, el maig de 2011. “Diferents persones del nostre barri, l’Eixample, estàvem reunides per trobar estratègies que ens permetessin donar a conèixer i implicar més veïnes a l’Assemblea de Drets Socials del barri. Després de la reunió, quan vàrem mirar els mòbils teníem una missatge de text convocant a fer una acampada a plaça Catalunya”. Ací va començar la seua vinculació a un moviment d’expressió popular dels més amplis i espontanis viscuts ens els últims temps.

D’on van sorgir les acampades? Per què es van produir?

El 15M va ser una resposta espontània, de gent anònima que a través de les tecnologies 2.0 va saber fer arribar un missatge i unes propostes que ràpidament van ser adoptades per un sector molt ampli de la població. Nosaltres pensem que bona part de l’èxit d’aquesta mobilització, durant els primers dies, va ser la claredat i simplicitat del que es volia transmetre: indignació amb el sistema i la possibilitat de demostrar-la amb una acció senzilla com anar al centre de Barcelona i acampar.

La indignació s’entén pel context que es vivia en aquells moments: retallades socials, frustració per un sistema polític excloent, augment de l’atur, precarització del món laboral… però sobretot per la proximitat d’unes eleccions municipals que feien sentir a la gent la possibilitat d’incidir-hi a través de la força col·lectiva.

L’emmirallament cap a altres països en lluita, com Egipte, pensem que va ser clau per adoptar el format d’acampada en una plaça cèntrica de la ciutat, tot i que és de les poques similituds que podem trobar entre les dues lluites.

Tots els moviments polítics previs s’hi van incorporar de la mateixa manera?

El que vàrem copsar és que cap moviment, col·lectiu, organització…. s’esperava una mobilització tan amplia que no s’hagués iniciat des d’alguns d’aquests espais. Cap organització s’havia plantejat un escenari com aquest. Un escenari de mobilització amplia, de persones majoritàriament no organitzades i sense massa experiència assembleària però amb una voluntat de crear una alternativa  a la política representativa.

La majoria d’organitzacions, en un primer moment, van observar-ho des de fora. Amb escepticisme davant un moviment tan espontani i poc previsible. Van ser poques les persones que, a títol individual, van apostar-hi. Per tal de participar-hi, aportar coneixements i aprendre de noves expressions col·lectives.

Quant a l”Esquerra Independentista (EI), no va actuar diferent que la resta d’organitzacions, no va  respondre amb la immediatesa que requeria el moment. Poc a poc, però,  la majoria d’organitzacions de l’EI van fer una aposta decidida per determinats espais, sorgits des de la Plaça. Des del conjunt de l’EI dels Països Catalans es va valorar la majoria d’aquests, com espais embrionaris de la unitat popular. On poder treballar cap a  la confluència de lluites i la unitat d’acció.

Quina fou la vostra tasca al si de l’acampada?

La feina de nosaltres dues consistia a potenciar aquests espais d’unitat popular juntament amb altres persones (organitzades o no anteriorment). Amb elles ens vàrem fer càrrec de la comissió d’Extensió.

La Plaça era una lluita efímera i la seva continuïtat molt incerta.  Al centre de Barcelona hi venia  molta gent amb la inquietud de poder participar i lluitar per un canvi social, però aquesta no podia donar cobertura a totes necessitats que es plantejaven i l’espai en si, per la seva pròpia naturalesa,  quedava obsolet. La crida a la lluita ja estava feta ara feia falta veure com es podia materialitzar.

Enteníem que el conflicte i la lluita estava més enllà de la plaça: als llocs de treball, a l’escola, als barris, a casa, als hospitals…Per tot això, feia falta  descentralitzar la lluita i arrelar-la als diferents barris de Barcelona.

Quin era l’objectiu del 15M i què ha aconseguit?

Com a 15M no es pot parlar d’un objectiu polític concret ni tan sols d’un programa de mínims.  Si el 15M ha acabat assolint un objectiu ha estat el de potenciar la mobilització i la conscienciació d’un gran nombre de persones. Va ensenyar a tot un conjunt de persones que es podia lluitar, qüestionar-se el sistema i el més important, de forma col·lectiva.

Amb els temps l’explosió del 15M ha permès potenciar i crear les assemblees de barri i les lluites  sectorials: Stop Desnonaments, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la lluita pels servis públics i també diferents lluites veïnals. A més, el desallotjament de la plaça Catalunya també va ser un punt d’inflexió per a molta gent, les imatges va servir per evidenciar la brutalitat policial.

És una eina útil de transformació social?

Els espais sorgits arran del 15M del 2011 són i han estat espais útils per a la transformació social. Han estat capaços d’aglutinar a moltes persones que des d’altres discursos mai s’hi havia arribat  i ha sorgit tota una xarxa de suport mutu i solidaritat.
El 15M va fer veure a molta gent la globalitat de la lluita. Moltes persones van poder observar i constatar com molts dels problemes que els afectaven eren compartits per moltes altres persones. Això feia que es requerís d’una resposta col·lectiva i d’una organització entre totes les persones afectades.

Creiem que aquest ha estat un punt molt important, que marca un abans i després en la mentalitat de la forma d’actuar i de pensar de les persones.

També som conscients que moltes persones que van passar per la Plaça no han continuat en cap espai, que no han seguit amb la lluita i que tot ha quedat en un record. Però ja han viscut una primera experiència de col·lectivitat que, esperem, serveixi per fer-les més sensibles a les lluites socials.

Hi ha possibilitats actuals de revifar-lo a curt o mitjà termini? I en cas afirmatiu, és recomanable?

Aquí cal veure què volem revifar: el 15M, les lluites sectorials, els barris? El 15M, com ja hem comentat anteriorment, va ser un punt d’inflexió espontani que ningú va poder preveure. Creiem que no es prioritari o simplement no es pot revifar el 15M. On hem de seguir lluitant és en tots els espais que han sorgit d’aquest: en els barris, en les empreses, en els espais de coordinació, en les xarxes de suport mutu…

També cal remarcar que ja existien moltes lluites abans de l’aparició del 15M, que ja treballaven des de feia molts anys, per tant fa falta que siguem capaces de teixir vincles de treball conjunts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: